Quedo amb Elena per explicar-nos els preparatius dels nostres viatges. No podem evitar comentar la ironia de la coincidència. Fa anys que ens coneixem i sempre ens recordem preparant maletes, somiant amb marxar quan més lluny millor. Tant de temps com fos possible. Potser ens vam fer amigues mentre parlàvem del desig de marxar sense bitllet de tornada. A pesar de tot mai hem fet cap viatge juntes i sempre hem pensat que quan marxéssim per sempre ho faríem en solitari. Cadascuna pels seus motius.
Passegem per la platja. La tarda és càlida i plena de gossos amables que venen a saludar-nos. Elena i jo compartim l’amor per la literatura anglesa del segle XIX i va ser una de les primeres persones que va començar a seguir-nos al podcast. Viatges i personatges victorians. Va ser fàcil que fos una de les nostres primeres oients.
Li pregunto quin és el seu capítol favorit dels que hem gravat fins ara i em contesta ràpidament. Mary Shelley. Somric perquè acabo de rellegir Frankenstein i perquè aquest estiu vaig visitar la seva tomba a Bournemouth i sempre me la imagino encara adolescent escrivint i enamorant-se al cementiri de St Pancras, fugint de Londres amb Percy, escrivint Frankenstein als 18 anys, encara sense saber que algun dia aquella barreja de tendresa i solitud ens travessaria el cor i ens inspiraria tant.
-Sempre de part del monstre, veritat. Li pregunto a Elena.
-Sempre, ja ho saps.
Ho sé i no. Elena sempre ha compartit les seves tristeses com qui serveix un licor estrany i molt car, en gots molt petits, a convidats molt selectes. La major part del temps somriu, fa plans i es mostra com la dona brillant i valenta que sempre ha sigut. Però sempre està de part del monstre i de vegades vol saltar per la finestra d’un vaixell que navega entre el gel, deixar enrere la sensació de no formar part de res, deixar anar el discurs de la criatura de Frankenstein reclamant un amor que sembla fugir sempre, l’espant de sentir-se sempre fora de lloc. La vaig anar a visitar després de la primera vegada que va voler saltar. Em va rebre amb un somriure dèbil i galetes de xocolata. Jo li vaig portar uns llibres de poesia de Mahmoud Darwish per recordar-li que encara no havia visitat Damasc. Em va donar les gràcies i em va dir “sempre de part del monstre” i jo li vaig contestar que sí. Sempre.
El monstre descobreix que és un monstre perquè ningú vol quedar-se amb ell, ningú veu que plora, que busca companyia potser en llocs equivocats, que trenca tot el que toca començant per la seva pròpia innocència perquè descobreix que el seu desig d’amor no serà mai satisfet. Perquè és un monstre, la seva intensitat fa por, sobra, ni tan sols el seu creador mostra una mica de compassió. La bellesa del paisatge el commou i no té amb qui compartir-ho. Ha de saltar per la finestra del vaixell després d’haver aconseguit odiar-se a si mateix. Millor desaparèixer que estar sempre sol. El gel i la neu seran la seva tomba. El monstre sempre té fred perquè ningú l’abraça.
- M’he fet més gran però potser no més sàvia. -Em diu Elena
- Això diu la Taylot Swift.- Contesto.
- Això mateix! Sometimes I feel like everybody is a sexy baby and I’m a monster on the hill. Al final el problema sempre soc jo.
-Quan marxes, Elena?
-El mes que ve. Estic esperant solucionar burocràcies diverses de la universitat. Vindràs a veure’m?
-Clar! Amb la furgoneta!
Riem perquè hem de riure. It’s me, hi, I’m the problem, it’s me. Perquè la posta de sol a l’hivern és bonica mentre passegem per la platja, perquè ens creuem amb gent que sembla feliç amb les petites coses del dia a dia. Per fi marxem a complir els nostres somnis de rodamon. Ha fet massa fred, hem volgut saltar massa vegades. Olorem promeses de primavera. Passem pel costat d’un bar amb música i gent que pren cerveses al capvespre. Elena em diu que s’alegra de caminar amb mi, que de vegades li costa passar per davant dels bars amb música i gent a la terrassa quan camina sola.. El judici de la solitud. Desitjar que et convidin a la festa. Sentir-te fora de lloc. Sempre del costat del monstre. Sona Flowers, de la Miley Cyrus. A les dues ens encanta però Elena em confessa que últimament ha sentit una espècie d’emprenyament amb la cançó.
-Saps què passa? Què em sembla meravellós que les dones ara cantin a crits que es poden comprar flors a elles mateixes i parlar amb elles mateixes i escriure el seu nom en la sorra. Visca la independència emocional, clar que sí. Però saps què passa també? Que jo porto tota la vida comprant-me flors a mi mateixa i per una vegada m’agradaria que algú me les comprés. Que de veritat volgués quedar-se amb mi. Deixar de trencar coses.
La miro en silenci perquè no sé què dir-li. El monstre sempre té fred perquè necessita que l’abracin i així deixar de sentir-se monstre. A Elena l’han abandonat tantes vegades que l’han convençut que no mereix que ningú li compri flors. Té molts amics, molta gent l’estima però al final sempre aquell buit que no pot omplir ningú.
-Ei, però visca la Miley i visca la Hannah Montana!
Aquí està ella, la que sempre acaba un drama amb un acudit.
-Visca! Clar que sí! I visca Mary Shelley!
-El que no m’esperava era que tu marxessis acompanyada! Això sí que és una sorpresa! M’ho expliques?
El cel està cada vegada més vermell. Per mi també és una sorpresa, en realitat, perquè el monstre m’observa des de la finestra per recordar-me qui soc. Però sí, marxo acompanyada. Per on començo a explicar-te, Elena?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada